Fa més de 30 minuts que estic escrivint i borrant el missatge contínuament, sense saber com expressar allò que vull dir. No vull que soni més trascendent del que realment és, però jo sempre he dit que el dia que els models prediguin perfectament la situació meteorològica serà el dia en què abandonaré la meteorologia.
Recordau la màgia de les tempestes imprevistes? dels ruixats locals que els models eren incapaços de veure? de la reactivació de fronts o fins i tot ciclogènesi mediterrània que els models no veien? Que se n'ha fet de tot plegat?
De cada cop els models s'equivoquen manco. A 24h vista fins i tot hi ha models dels que un pot llegir (no interpretar) el camp de precipitació i acertarà la majoria de les vegades. Hi ha rumors que ve un model, Harmonie, que suposarà un canvi radical i definitiu en les prediccions a curt termini. Tal vegada permeti fins i tot la seva automatització, únicament corregida en casos de temps sever? Qui sap el que veurem.
Racionalment, la millora dels models és un fet clarament positiu. Significa que el coneixement humà avança i això de per sí és clarament positiu. Ara bé, tots tenim dintre nostra un ésser més sentimental que racional, que es mou per bombes d'hormones més que per reflexions. Que hi diu aquesta part? que tot plegat s'està tornant un poc avorrit...
I no em fa por lo avorrit que s'està tornant, sinó l'avorrit que es pot arribar a tornar tot això. Em fa por sentir tronar i no emocionar-me perquè ja sabia que ho faria, o veure un llamp i no regirar-me de l'ensurt. Que els llamps són meravella pura.
Crec que al títol ho he expressat perfectament. A la meteorologia a nivell d'aficionat, alguna cosa s'ha perdut que ja no tornarà. I aquells que ho hem viscut, jo en la part final, ja digitalitzada, i ja als seus darrers alens, ho hem d'agrair.