Tornant en es tema de taques solars, en aquesta pagina web http://www.spaceweather.com/ he pogut llegir que actualment únicament es comptabilitzen com a taques solars aquelles que són visibles des de la Terra, no pas aquelles que es puguin detectar des dels distints satel·lits que estan observant el Sol.

De fet, a dia d'avui un d'aquests satèl·lits, que te un punt de vista diferent al nostre ha detectat una taca que no està essent comptabilitzada pels astronoms ja que no es visible des de la Terra.

També comenten que cap al febrer del 2011 tendrem una visió total del Sol mitjançant distints satèl·lits, i que pentura aquell seria el moment de començar a comptabilitzar totes i cadascunes de les taques que apareixin, encara que no siguin visibles des del nostre planeta.

Sincerament, trob que s'haurien de dur dos registres, un de nombre total de taques i l'altre de taques vistes des de la Terra, més que res per poder comparar amb les dades que ja es tenen

Per cert, segons la pagina a dia d'avui duim 235 dies del 2009 sense taques, un 77% dels dies

La taca a la que fas referència és la 1029, que va desaparèixer de la vista desde la Terra a finals d'octubre, però que un dels satèl·lis STEREO, en camí de posicionarse definitivament al febrer del 2011 -com bé dius-, ha pogut seguir vegent.

Per altra banda amb tècniques "helioseismiques" es poden detectar les taques de l'altre banda del Sol. A la mateixa Spaceweather, un poc més avall de l'informació solar hi ha un recuadre que n'indica l'activitat. (Més informació a  http://spaceweather.com/glossary/farside.html.

El període de rotació del Sol varia entre uns 25 dies a l'equador i uns 27 als pols. La vida mitjana de les taques és d'unes tres setmanes, fet que ens permet arribar-les a veure gairebé totes.

Perejal, has llegit algun estudi que relacioni aquesta baixa activitat solar amb es fet que s'Artic no hagi retrocedit tant com anys enrera? (encara que ha retrocedit mes que la mitjana)

No, no he llegit res, tot i que personalment tenc sospites.

La raó més acceptada de que enguany no s'hagi fos tant de gel com als dos anys passats (2007 té el rècord) és que els vents dominants durant gran part de l'estiu han empès el gel flotant compactant-lo.
L'àrtic és molt complexe i està en un equilibri molt delicat. Les mesures via satèl·lit començaren al 1979 i de llavors ençà la zona que mira cap a l'estret de Bering ha sofert una pèrdua escandalosa, mentres que la zona que mira a l'Atlàntic, com que té més gel que té el jaç sobre terra, està menys afectada.

Pots mirar els mapes a:

http://www.arctic.noaa.gov/detect/ice-seaice.shtml

Són molt eloqüents.

Un altre factor que no està prou estudiat és l'increment de la freqüència de l'ENSO (El Niño Southern Oscilation). Si miram la llista dels episodis més recents podrem comprovar com de episodis cada 3 o 4 anys, hem passat a 1 o 2 anys:

1986-1987, 1991-1992, 1993, 1994, 1997-1998, 2002-2003, 2004-2005, 2006-2007, 2009-2010

A més el fenòmen s'ha anat traslladant cap al Nord. Els japonesos l'han batejat com "El Niño Modoki". Això suposa un escalfament adicional del Pacífic.

Bé, retornant a n'aquest tòpic, que semblava a hores d'ara hauria d'estar mort (el mínim solar)

Després d'una única taca "amb cara i ulls" del cicle 24, la 1029, als darrers dies d'octubre (les anteriors havien estat mini-taques), tornam tenir "sol blanc".

El 77% dels dies de 2009 han estat en blanc. Si miram un poc enrere (2004 ençà) n'hi ha hagut 745, quan la mitjana està en 485. Això fa que ja hagem batut el rècord de l'any 1913.

Totes les mesures relatives a l'activitat solar s'en senten d'aquesta poca activitat. El vent solar és més dèbil, el camp magnètic del Sol s'ha afeblit (és una defensa contra les partícules d'altíssima energia que provenen de l'espai exterior), la heliopausa ha retrocedit, etc.

Ja veurem com acaba aquest sarau. 

"Un pet com un aglà" 

http://ciencia.nasa.gov/headlines/y2003/12sep_magnetars.htm

Ens volen fer por?

Desembre 16, 2008: les cinc naus espacials del projecte Themis de la NASA han descobert una escletxa al camp magnètic de la Terra que anteriorment mai s'havia pensat que pogués existir. El vent solar pot fluir a través de l'obertura i "carregar" la magnetosfera provocant poderoses tempestes geomagnètiques. Emperò, la violació en si mateixa no és la sorpresa més gran. Els investigadors estan encara més sorpresos per l'estranya i inesperada manera en què es forma, fet que obliga a canviar idees de la física espacial que feia molt de temps que es donaven per vàlides.

"Al principi jo no ho creia", diu el científic David Sibeck del Goddard Space Flight Center. "Aquest descobriment altera fonamentalment la nostra comprensió de la interacció vent solar-magnetosfera".

La magnetosfera és una bombolla de magnetisme que envolta la Terra i ens protegeix del vent solar. L'exploració de la bombolla és un objectiu clau de la missió Themis, que es va iniciar el febrer de 2007. El gran descobriment es va produir el 3 de juny de 2007, quan una de les cinc sondes va volar per casualitat a través de l'escletxa just en el moment que s'havia obert. Sensors a bord van registrar un torrent de partícules de vent solar vessant dins la magnetosfera, un senyal inesperat de la grandària i importància de la mateixa.

"L'obertura va ser enorme i quatre vegades més ampla que la mateixa Terra", diu Li Wenhui, un físic espacial de la Universitat de New Hampshire que ha estat analitzant les dades. El seu col·lega Jimmy Raed, també de Nova Hampshire, diu: "10²⁷ partícules per segon fluiren cap a la magnetosfera. Aquest tipus de flux és d'un ordre de magnitud superior al que es pensava que era possible".

L'esdeveniment va començar a poc a poc, quan una suau ràfega de vent solar feu lliscar un conjunt de camps magnètics del Sol cap a la Terra. Igual que un pop embolica els seus tentacles al voltant d'una cloïssa gran, els camps magnètics solars cobriren el voltant de la magnetosfera i l'esquerdaren. L'esquerdat es va aconseguir per mitjà d'un procés anomenat "reconnexió magnètica". Molt per sobre dels pols de la Terra, l'energia solar i els camps magnètics terrestres es conectaren  (de bell nou) per formar conductes de vent solar. Conductes que de l'Àrtic i l'Antàrtic es va estendre ràpidament, i en qüestió de minuts es superposaren sobre equador de la Terra per crear la més gran violació magnètica mai registrada per naus espacials en òrbita de la Terra.

La mida de la "violació" va agafar per sorpresa als investigadors. "Hem vist coses com aquesta abans", diu Raed, "però mai en tan gran escala. Tot el costat diurn (el que mira al Sol) de la magnetosfera quedà obert a l'entrada del vent solar."

Les circumstàncies són encara més sorprenents. Els físics de l'espai han cregut durant molt de temps que els forats en la magnetosfera de la Terra només s'obren en resposta als camps magnètics solars que apunten cap al Sud. La gran violació de juny de 2007, però, va obrir les seves portes en resposta a un camp magnètic solar que apuntava al Nord.

"Per al llec, això pot semblar una petitesa, però per a un físic espacial, és una situació gairebé catastròfica", diu Sibeck. "Quan ho vaig dir als meus companys, la majoria reaccionen amb escepticisme, com si jo estàs intentant convèncer-los de que el Sol surt per ponent".
 
Aquí està la raó per la qual no podien creure el que els hi deia: El vent solar estava pressionant contra la magnetosfera de la Terra gairebé directament sobre l'equador, on el camp magnètic del nostre planeta apunta directament al Nord. Suposem que un bavarada de magnetisme solar arriba a la Terra i ve també apuntant al Nord. Els dos camps es reforcen mútuament, l'enfortiment de les  defenses magnètiques de la Terra barren el pas al vent solar. En el llenguatge de la física espacial, una que apunti al Nord del camp magnètic solar s'anomena un "nord del FMI" i és sinònim d'escuts amunt!

"Així, podeu imaginar la nostra sorpresa quan un nord FMI arriba i en comptes d'això fa abaixar els escuts", diu Sibeck. "Això trasbalsa completament la nostra comprensió de les coses".

Els esdeveniments "Nord FMI" en realitat no haurien de desencadenar tempestes geomagnètiques per ells mateixos, apunta Raed, però sí establir les bases per a posteriors tempestes de la magnetosfera amb una càrrega massiva de plasma. Una càrrega d'aquest tipus a la magnetosfera la deixa "encebada" per aurores, apagades elèctriques i altres trastorns que es poden disparar quan, per exemple, ens arriba una CME (ejecció de massa coronal).

Els propers anys podrien ser especialment animats. Raed explica: "Esteim entrant en el cicle solar 24. Per raons que no s'entenen bé, les CME, fins i tot en els cicles solars numerats (com 24) tendeixen a colpejar la Terra amb una avantguarda que ve magnetitzada en sentit Nord. Aquesta avantguarda de la CME podria obrir una escletxa i carregar la magnetosfera de plasma just abans de que la tempesta esclatàs. És la perfecta seqüència d'un esdeveniment realment gran. "

Sibeck hi està d'acord. "Això podria donar lloc a les tempestes geomagnètiques més fortes que hem vist en molts d'anys".

Per obtenir més informació sobre la missió Themis, visitau   http://nasa.gov/themis

Segons l'expert David Hathaway del "NASA Marshall Space Flight Center", especialista en física solar, ja podem donar per finiquitat el cicle 23. El gràfic mostra com les taques del cicle 24 han anat arraconant paulatinament les del cicle 23.



La mateixa font afirma que ja ens hem encaminat cap a un màxim que arribaria al punt àlgid cap allà el 2012, i que serà força actiu.

Nou "petarro" del Sol

Sequència d'imatges captades pel coronógraf del satèl·lit SOHO



Per sort l'ejecció no va dirigida cap a la Terra i no provocarà cap tempesta magnètica.
El puntet que es desplaça a la part de baix de dreta a esquerra és el planeta Mercuri.

El Sol vist d'aprop.



Imaginau-vos una canonada tan ample com un país i tan llarga com la meitat de la Terra. Ara imaginau-vos que aquesta canonada està plena de gas calent desplaçant-se a 50.000 quilòmetres per hora. A més a més, imaginau que aquesta canonada no està feta de metall sinó d'un camp magnètic transparent. Estau imaginant tan sols una dels milers de joves espícules que hi ha al Sol actiu. La fotografia potser sigui la imatge amb més alta resolució aconseguida d'aquests enigmàtics tubs de flux solar. Les espícules de la imatge puntegen la regió solar activa 10380, que va creuar el Sol el mes de juny del 2004, però són particularment manifestes cap a la dreta de la fotografia com una catifa de tubs foscos. Seqüències animades d'imatges han mostrat recentment que les espícules duren uns cinc minuts, començant com a tubs alts de gas que ascendeixen ràpidament però que posteriorment s'esvaeixen en forma de crestes i tornen a caure cap al Sol. Aquestes imatges també indiquen que la causa més important de les espícules son ones similars a les sonores que es desplacen per sobre de la superfície del Sol però que s'escapen cap a la seva atmosfera.