La conferència va ser un èxit des del punt de vista organitzatiu.
Com que a les conferències de clima no hi sol anar molta gent, ja s'havien vist venir el marrón i ho feren ben fet.
La sala era petita, però acollidora. La dimensió modesta de l’habitacle afavoria el manteniment d’una temperatura al punt idoni per a la relaxació mental i corporal; talment com una trobada familiar a una taula camilla, càlida i inductora al xubec.
Fet que d’entrada ja es notà en una sèrie inequívoca de gestos corporals en l’auditori, com ara cames allargades fins a la cadira de davant, ulls mitjos aclucats i caps mirant el cel ras (per cert, d’un color indeterminat entre el blanc i el groc pastís, molt càlid, que afavoria que els assistents mantenissin en blanc el cervell).
Hi havia seients còmodes, perquè la gent pogués fer becadeta sense destroçar-se l'esquena. Fins i tot podien recolzar els dos braços.
La pantalla era de cine, però de cine de cine, vull dir que era bestial de grossa.
Es veien perfecte les fotos que anaven circulant més o manco ràpides, talment els documentals d’animals salvatges de la 2, a la soporífera hora de la sobretaula un diumenge plujós de tardor. Imatges que es barrejaven amb una veu monòtona, modulada i sense estridències, (això sí, en un català de llibre que hagués fet cridar d’admiració el mateix Pompeu Fabra) que induïa més encara, si cal, a la becaina. Era la veu dels encarregats a fer la introducció de la conferència, on digueren que un dels conferenciants era historiador i l’altre feia una tesi de pluges.
Pensava haver-me equivocat de lloc, però no, mirant-los, eren ells.
Una introducció de mitja hora, un poc tediosa, en la que dels dos ponents, se’n varen dir 4 cèntims en no més de minut i mig.
Es començaren a notar els efectes de la comoditat i l'ambient suau en la parròquia assistent, de mitjana d'edat venerable, tristos en general perquè la coca amb trampó estava un poc mostia i era de pago. L'aigua no, era de franc, però no era fresca. No calia. Estava ideal per a fer una bollidura, no, millor un te, perquè els efectes de la teína envalentissin un poc els ànims d'aquells que pels badalls denotaven més que interès per la conferència, interès en contar les rajoles que decoraven el sòtil. 42 de per llarg, 23 de per curt, concretament.
Arribats aquest punt. Un silenci breu precedí a la conferència primera. Un silenci intencionat. En deixar de sentir les modulacions i rompre’s la monotonia sonora, els ulls despertaren, badaren com a plats i el renou de gent posant dreta l’esquena, fregant-se pel seient, i amb cara d’interès, dissimulant una mica per si s’havien perdut alguna cosa, va donar pas a les primeres paraules del primer conferenciant.
Parlà del clima de la terra, de quins factors el controlen, de la seva evolució històrica, de quines diferències hi ha entre l’escalfament global actual i altres, exposà els punts de vista oficial del canvi climàtic i finalment plantejà dubtes i desconfiances en les previsions de futur i en la manera d’organitzar les polítiques o les solucions.
El segon conferenciant va ser breu, malauradament. Va parlar del risc atmosfèric a Mallorca, principalment de les sequeres, que no deixa de ser un dels problemes recurrents a la nostra contrada. Alguns d’ells clarament associats a períodes freds, sobretot a la petita edat de gel, quan les sequeres eren habituals. Introduí les precipitacions del darrer segle i es reservà per una altra ocasió les de la darrera desena, molt humida i que suposen segurament un dels períodes humits més importants de la història documental.
Pregs i preguntes, llargues però disteses, aplaudiments finals i amb una ma darrera i una al davant, tothom amic i cap a cases manca gent.
