En referència a l'urbanitzacio de Sa Canova d'arta, anomenada tambe Ravena, he trobat aquest text....esgarrifant.
Malauradament això es calcat el que va passar a altres llocs de l'illa.
La voluntat per urbanitzar aquest espai ve de molt enrere. A principis dels 70 fou
declarada en el Pla Provincial com a “Zona de Especial Interés Turístico Nacional”.
Aquesta figura, atorgada pel ministeri d’interior i turisme que presidia Manuel Fraga,
permetia el desenvolupament de grans urbanitzacions, amb un mínim de 5.000 places
d’allotjament, però amb un planejament de serveis, equipaments,... mínims i molt
avançats per el seu temps. Alhora també s’atorgaven a l’empresa constructora
subvencions i reduccions de tributs.
Es en aquest moment quan apareixen les empreses Ravenna i la seva filial Bahia Nova
S.A. que compren part dels terrenys de la finca de sa Canova propietat del marquès de
Bellpuig. Concretament, l’empresa urbanitzadora compra tota la part de costa de la
finca, posteriorment anomenada Ravenna (polígon 1 parcella 4), mentre que el
marquès es queda amb la part més apta pel conreu (polígon 1 parcella 5).
Encara sota l’emparament de la dictadura i el “desarrollismo” de l’última època del
mandat de Franco, s’aproven els Plans Parcials per a la finca de Ravenna (any 1972) on
es preveien la construcció d’un camp de golf, dos ports esportius, hotels de gran alçada
a primera línia, una clínica d’alta qualitat i més de 35.000 habitatges, en una superfície
de 1021 ha.
Amb l’aprovació dels Plans Parcials s’inicia el procés de construcció. El sous dels obrers
eren alts, el tracte amb els empleats molt correcte, l’empresa Bahia Nova S.A. va donar
una ambulància al poble, a més es preveia un gran augment de riquesa ja sigui per el
poble o bé per els seus habitants. Tota aquesta satisfacció es veu reflectida en el
nomenament del president de la companyia, el sr. Brante, com a fill illustre del poble
d’Artà. Res no feia preveure el que passaria al cap de pocs anys i que faria que se li
retirés aquest nomenament al president de la companyia.
Amb el pas d’uns anys, les obres anaven avançant: els camins ja estaven traçats, inclús
ja n’hi havia d’asfaltats, les conduccions d’aigües fetes, la depuradora també anava per
bon camí, al camp de golf només faltava sembrar... Però un bon dia el sr. Brante
desapareix amb els diners de l’estat i d’alguns particulars que ja havien comprat alguna
parcella, entre ells el batlle del poble veí de Sant Llorenç. A més, l’empresa Bahia Nova
S.A. es declarà en suspensió de pagaments. Fet que dóna peu a l’inici d’un litigi per la
propietat que durarà molts d’anys, entre els propietaris de les parcelles, els bancs
creditors i la constructora contractada per fer les obres, Dragados S.A., que veu perillar
la compensació de les obres que ja havia realitzat. Per això, tant l’empresa constructora
com els bancs en reclamaven la propietat com a forma de pagament pels deutes.
Ja amb la democràcia funcionant però amb antigues lleis en vigor com la que declarava
a sa Canova com a ZEITN i amb els Plans Parcials aprovats hi havia un fort debat entre
les forces politiques locals. El PP i UCD demanaven que la urbanització continués
mentre que Independents d’Artà, al poder, i PSOE, recolzant-los, es negaven.
Entre litigis de propietat i la fallida de Bahia Nova S.A. el procés romangué aturat
durant bona part de la dècada dels 80 fins que a l’any 87, ja amb Miquel Pastor
(Independents d’Artà) com a batlle, una empresa amb capital suís compra Bahia Nova
S.A. a un banc. Aquests nous propietaris varen voler seguir amb la urbanització però
l’ajuntament volia desqualificar els terrenys per tal de què no es pogués urbanitzar.
L’ajuntament, però, va topar amb el problema que mai abans s’havia desqualificat una
ZEITN, només comptava amb l’exemple de Cala en Turqueta a Menorca on s’estava
jugant una dura batalla legal per tal de desqualificar una urbanització semblant també
en una ZEITN. A més, el Govern Central aprova la llei de Costes on es diu que les noves
construccions han d’estar a 500 metres de la costa. Amb aquests dos fets l’ajuntament
juga un paper ambigu, per una part no vol la urbanització però al no poder negar-se en
rotund per la falta de legalitat que fes aquest fet possible, juga amb la inseguretat
jurídica per tal d’intentar, al menys, retardar al màxim la continuació de la
urbanització.
Al principi de la dècada dels 90 s’inicia la campanya popular en contra la urbanització.
Encapçalada per la delegació del GOB d’Artà, formada per futurs regidors o batlles com
Jaume Guiscafre o Monserrat Santandreu, consegueix la collaboració del pintor i
escultor Miquel Barceló (resident a Artà) que alhora aconsegueix l’ajut de reconeguts
artistes com Mariscal, Tapies... Aquests pintors realitzen varies obres que varen ser
venudes per tal de finançar l’elaboració de reproduccions dels quadres, la celebració
d’un concert multitudinari amb la participació de Maria del Mar Bonet, Joan Bibiloni,
entre d’altres artistes mallorquins lligats a la causa, i la contractació d’advocats per tal
d’elaborar una campanya més profunda amb
investigacions a les empreses constructores,
cartes a les màximes autoritats del moment,
entre d’altres accions.
Abans que el Govern Balear aprovés la Llei
d’Espais Naturals on s’incloïa a sa Canova
com espai clau per a la conservació, es va
intentar l’última estratègia per a construir. Va
ser l’anomenada “llei donut” on es protegia
tot l’entorn de la finca però es deixava un
espai en el centre per tal de desenvolupar una
urbanització de 4.000 o 5.000 llits. Això es
feia per tal d’evitar pagar indemnitzacions a
l’empresa constructora. Al final com que els
Plans Parcials aprovats als anys 70 ja no
servien, s’havia de sollicitar permís de nou a
l’ajuntament fet que el consistori d’Artà aprofità per denegar el permís de construcció
allegant que la zona afectada estava classificada en les NNSS del 89 com a zona d’alt
valor paisatgístic.
Per últim dir que la constructora no es va quedar amb els braços creuats i va demanar
una altíssima indemnització que pretenia recuperar els beneficis que hagués fet
l’empresa al desenvolupar la urbanització i la venda de parcelles i cases. Al final el
Govern Balear va pagar una indemnització només per la despesa feta per tal de
condicionar la finca per a urbanitzar.
Avui en dia la finca està catalogada com Area Natural d’Especial Interès (ANEI) i Lloc
de Interès Comunitari (LIC). Tot i això, destaca per l’abandó generalitzat, fet que
encara que el poble d’Artà tingui una legislació que prohibeix el pas de vehicles a motor
per aquesta finca, no és respectada provocant la degradació del sistema dunar a més, es
produeixen acampades illegals que provoquen que tot l’entorn estigui brut i es puguin
trobar deixalles i plàstics arreu.
