La nit climatològicament més terrible que he patit va ser a l'agost de 1991, a uns 1200 m d'alçada i a la vora d'un riu cabalós. Estrany? Idò ara sabreu perquè
El lloc en qüestió és un poblet de la província de Gilgit-Baltistan, la zona on s'ajunten les tres serralades més altes del món: els Himalaia, els Karakorum i el Hindukush. Està a la vall del riu Indus, que fa de separació de les serralades.
Al mapa podeu veure la localització del poblet. Pel color de la vall que l'enrevolta (encerclada en verd) ja podeu imaginar que no és un lloc molt humit
tot i passar-hi un riu molt important. Encerclat en vermell hi ha el gran massís del Nanga Parbat, que culmina als 8.125 m. Les fletxes blaves paral·leles indiquen la direcció gairebé constant del monsó (en ple apogeu a principis d'agost)
Amb aquestes dades ja us podeu imaginar l'
efecte föhn brutal que suporta la zona. Arribàrem amb el Sol alt a l'horitzó (per l'alçada de les muntanyes circumdants s'amaga prest) i ens digueren que estavem a 51º C -mesura no homologable- i una humitat baixíssima. Perdies aigua sense donar-te compte, ja que no notaves la suor que s'evaporava just sortir pels porus de la pell i havies de beure constantment per no deshidratar-te.
El Sol s'amagà, es feu de nit i jo no vaig notar cap alleujament en la temperatura. Les parets de la casa on estavem cremaven, els matalassos també
Un per un, unànimement anàrem a seure a les roques just a la vora del riu, on l'aire era més respirable. Tota la nit en vetlla. Impossible dormir. L'endemà prosseguirem com més prest millor pujant per la Karakorum Highway (
) fogint d'aquell infern.
