Bon dia a tothom!
Veig que en aquest fòrum hi ha seny, i se pot xerrar tranquilament. L'altre es ara mateix un catxondeo.
Referent als models mai hem d'oblidar que son això, models, i que marquen tendències. Esperar cada sortida, a 5 dies vista, i deprimir-se perque la T a 850hpa ha pujat 2º, i estar eufòric perque ha baixat 3 a la seguent es dificil d'aguantar.... Senzillament ens hem de quedar amb que ve fret, i que en pot fer molt. La diferencia entre un mestral gelat o un temporal de neu vendra marcada per la posicio final de la B mediterrania, si es queda a liguria sira mestral i si baixa a sardenya, seria gregal pur. El que hem de fer es gaudir de la fretada que fara, i de les pluges i/o neu que poden caure.
Referent al que comenten els dos Miquels, referent al que pot passar a molt llarg plaç, amb el possible anticicló escandinau bloquejat, circulaciò retrogada continental durant molts de dies, jo, que soc molt apassionat, començ a tenir un cert dejà -vu amb el que podem llegir al blog d'en Climent Picornell referent al mes amb el que tots hem somniat amb repetir un cop a la vida.
http://jcmllonja.balearweb.net/post/26410Va ser tal la cruesa d'aquell febrer d'ara fa cinquanta anys, el 1956, que les precipitacions de neu acumulaven més d'un metre de gruix en un parell de dies. Tant era el fred que en algunes localitats les temperatures màximes no sobrepassaren els 0º durant diversos dies, o baixaren fins als -14º de temperatura mínima, a alguns llocs de Mallorca. El panorama es completava amb les carreteres tallades i pobles bloquejats i aïllats.
Què va provocar aquella situació meteorològica? Un potent anticicló sobre Escandinàvia i una baixa pressió sobre el Mediterrani. Per entremig hi va circular aire polar continental, que va arribar a la península Ibèrica en tres onades, dues d'elles qualificades com "intensíssimes" pels meteoròlegs. En el moment de major cruesa la massa d'aire va arribar una temperatura de -20º entre els 1.000 i 1.500 metres, "una autèntica exageració". El Centre Meteorològic recorda que en els temporals més durs de l'hivern, aquestes masses d'aire arriben tenen temperatures compreses entre els -8º i -12º.
La clau de l´anormalitat climatològica del mes de febrer de 1956 respon, segons ha informat el meteoròleg Agustí Jansà, a una situació caracteritzada per un potent anticicló estès sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, fins a Sibèria, que va tancar el pas a les influències suavitzadors de l´aire atlàntic. Amb aquestes premisses, l´aire continental euro-siberà va quedar aïllat i es va refredar de forma extraordinària, essent impulsat cap a la Península Ibèrica i la Mediterrània occidental. La irrupció d´aire fred es va produir en tres onades diferents, de les quals els dies més freds van ser durant la primera (2 al 4) i la segona (10 al 12), tot i que la tercera ( 20 al 22), acabà de reblir el clau. El dia 3 el termòmetre ja va baixar per davall els zero graus, cosa que faria diverses vegades més durant els vint dies següents.